Habitants: 508

El poble de Belianes s’alça en un planell aturonat a 373 m d’altitud, a l’esquerra del riu Corb, a l’indret on canvia de direcció.
La seva posició enlairada en fa un magnífic mirador sobre la plana d’Urgell. El nucli urbà s’estén en declivi vers el sector de ponent, mentre que les hortes arriben al riu pel cantó de llevant.
El terme té una forma sensiblement poligonal que s’endinsa a Bellpuig. Limita al nord amb Vilanova de Bellpuig i Bellpuig. A l’est amb Sant Martí de Maldà, al sud amb Maldà i a l’oest amb Arbeca i la comarca de les Garrigues. 
 

INTRODUCCIÓ

El terme municipal de Belianes es troba al curs final de la vall del riu Corb. El territori davalla suaument de sud a nord vers les terres planes de l’Urgell, amb altures que oscil·len entre els 220 m i els 373 m d’altitud. El terme confronta amb les comarques veïnes de les Garrigues i el Pla d’Urgell. L’agricultura és la principal activitat econòmica del terme. S’hi conreen cereals, ametllers, olivera i vinya. La cooperativa del camp comercialitza part de l’oli dels olivers que es conreen en el seu terme. El canal d’Urgell rega moltes d’aquestes terres de conreu. La ramaderia, amb la cria de porcs i vedelles, i les bòbiles dedicades als materials de construcció complementen l’activitat econòmica de la zona. El poble compta amb instal·lacions esportives i equipaments culturals que fan que, tot i ser un municipi petit, tingui molts recursos i atractius que donen gran riquesa al poble i a la seva gent.
 
El coneixement de l’evolució de la població antiga a Belianes s’ha de fer dins el context dels jaciments i descobriments arqueològics duts a terme a tota la vall del Corb.
Dels primers pobladors caçadors recol·lectors del Paleolític Superior se sap que hi poden haver jaciments a les conques del riu Set (que travessa des de la Pobla de Cérvoles diversos indrets de les Garrigues fins a Sudanell, passant, entre altres llocs, pel conegut jaciment del Cogul).
A la vall s’han trobat restes de pedra polida (Conesa), és a dir d’homes i dones que treballaven la pedra (Neolític), però que molt possiblement vivien encara com a caçadors recol·lectors.
Però és amb l’entrada dels pobles indoeuropeus que aquests poblats van a poc a poc transformant-se i aplicant les manifestacions culturals dels nouvinguts: la utilització del ferro, la incineració dels cadàvers, els camps d’urnes com a lloc d’enterrament, la ceràmica treballada amb cordes, etc. Aquests pobladors escullen els llocs més estratègics, els que després seran els poblats ibèrics.

Castellsalvà, al terme de Belianes, fou un dels escollits, estretament lligat als poblats dels Vilars d’Arbeca, els Estincells de Verdú, i potser també el Molí de l’Espígol de Tornabous. Tant és així que els primers arqueòlegs consideraren els pobladors d’aquests poblats com un subgrup dins dels ilergets: els anomenaven virodunenses. La confluència de l’estrat indígena amb els pobladors indoeuropeus donà els seus resultats definitius de cultura ibèrica consolidada cap a mitjan del segle V a.C.
A la vall del Corb hi ha moltes restes romanes: viles; mil·liaris dels nous camins traçats per portar el gra, vi i altres productes agrícoles a Tarraco.

Després de la caiguda de Roma (423) entraren diferents pobles de les estepes més enllà dels Urals. Foren els visigots els que s’instal·laren a la península Ibèrica durant els segles V, VI i VII. A l’Urgell i la Segarra, i en general a les terres del pla d’Urgell, la presència dels visigots fou gairebé nul·la.
L’entrada dels musulmans, que al Principat s’estengué entre l’any 713 i el 725, fou també una sotragada forta, tot i que el seu dinamisme comercial i les seves excel·lents aptituds per als regadius, transformaren les terres que ocuparen. A la Catalunya Vella l’inici del repoblament es féu ja a finals del segle VIII i el segle IX. A les terres de Lleida l’ocupació musulmana es perllongà fins al segle XI. Aleshores, la Segarra esdevingué una frontera natural entre els dominis dels comtats d’Urgell, de Cerdanya (marca de Berga) i d’Osona-Barcelona.
Això no obstant, l’embranzida engegada pel comte de Barcelona, Ramon Berenguer I, i els comtes d’Urgell, Ermengol III i Ermengol IV, gràcies a la riquesa que obtingueren de les paries pagades pels musulmans, va fer avançar la frontera cada cop més lluny.
El segle XIII és una època de creixement en tots els àmbits, tant és així que abans de la pesta negra hi havia a Belianes unes 70 cases ocupades. El fogatge de 1359, fet després dels estralls de la gran pandèmia, es reduí a 20 focs. Entre els supervivents de la pesta consten diversos membres de la família Navés. Es pot deduir que aquesta nissaga era, ja abans de la pesta, una de les famílies més importants de Belianes.

Amb l’abolició de l’orde del Temple (1312), tots els béns passaren a l’orde de l’Hospital de Jerusalem. La senyoria sobre Belianes per part dels hospitalers es produí el 1317. Això no obstant, el juliol de 1381 l’infant Joan, fill de Pere el Cerimoniós, va vendre (això vol dir que hi tenia plens drets) la total jurisdicció (dret d’administrar justícia criminal i civil, i a tots els estaments socials) sobre Belianes i Castellsalvà a Jaume Roger de Pallars. El comanador de Barbens impugnà la venda veient inculcats els seus drets. Les disputes s’allargaren més d’un segle, i acabaren en una concòrdia que imposava el repartiment de la vila: la part de dalt (un terç) quedà per al paborde de la catedral de Tarragona, que aleshores tenia assignats els drets per part del rei; i la de baix (dos terços) per al comanador de Barbens, el qual continuà mantenint tota la jurisdicció.

Si fins aleshores Belianes apareixia als documents com a “Belliana”, d’ençà del repartiment cada cop apareix més com a topònim el de “les Belianes”. El paborde i la comanda de Barbens perderen tots els seus drets amb l’abolició de les senyories eclesiàstiques l’any 1837. Després d’aquest any començà la concentració de la terra en mans dels pagesos més rics, pagesos que ja eren propietaris durant el període senyorial, o aquells que obtingueren terra adquirint finques de la desamortització dels béns eclesiàstics (1836), o bé comprant-ne per a uns altres mitjans. És el moment també de la formació de les grans cases pairals de Belianes. Però ja abans, durant la segona meitat del segle XVIII, el poble anà creixent en consonància amb l’enriquiment general de Catalunya, per la seva gran activitat en el comerç amb Amèrica i una incipient industrialització, que es faria més acusada al llarg del segle XIX.

LLOCS D'INTERÈS



És un casal gòtic d’influències renaixentistes que data dels segles XVI i XVIII. La façana és de pedra noble amb una portada de mig punt adovellada. Es creu que cap al 1416 aquest edifici pertanyia a la família Senvicent i vers el 1611 passà a la família Navès, natural de Cervera. Actualment, l’edifici hi té ubicada la biblioteca Tirant lo Blanc, una fonoteca, una sala d’exposicions i l’ecomuseu del poble amb estris de la pagesia.
L’any 2015 l’edifici fou declarat Bé Cultural d’Interès Nacional, integrat dins el conjunt artístic
L’Ajuntament guarda un interessant encenser de bronze d’estil gòtic del segle XV. També custodia un retaule de Sant Jaume pintat a l’oli d’estil barroc del segle XVII. Antigament estava guardat a l’església de Sant Jaume, però per por dels saqueigs de la Guerra Civil van guardar-lo a la casa de la vila.


Després de diverses reformes, l’edifici de l’Ajuntament alberga l’ecomuseu del poble que té una interessant col•lecció d’eines i estris de la vida rural, així com roba i documents d’un gran interès històric i cultural.
Es fan visites guiades amb reserva prèvia al tel. 973 330 139 o al correu ajuntament@belianes.cat  de l’Ajuntament.


L’edifici està situat prop de l’Ajuntament i data del segle XVII. S’hi troben tots els elements que s’utilitzaven per a l’elaboració i la premsa de l’oli.
Es fan visites guiades amb reserva prèvia al tel. 973 330 139 o al correu ajuntament@belianes.cat de l’Ajuntament.


L’edifici data del segle XVI i pertany a l’estil gòtic tardà. Antigament en aquest lloc hi havia una església romànica de la qual resta encara la porta d’accés al temple, adovellada amb arc de mig punt. Ja se’n parlava el 1050 en uns documents de les parròquies del bisbat de Vic. L’any 1563 se n’encarregaren les obres de recuperació a l’arquitecte Sebastià Font. L’edifici té una sola nau amb capelles laterals i un absis poligonal. La coberta és de volta de creueria amb claus de volta. En una de les claus de volta de l’església hi ha l’escut dels Templers. El campanar data del segle XVIII. Antigament, a l’interior del temple es guardava un interessant retaule de Sant Jaume del segle XVII que fou guardat a l’Ajuntament de Belianes per por dels saqueigs de la Guerra Civil.


Casa pairal catalana, d’estil renaixentista, que data del segle XVI. L’edifici consta d’una planta baixa, el primer pis amb quatre finestres de llindes – una de les quals té ornaments neoclàssics – i les golfes amb dues obertures i un petit balcó. És curiós saber que la façana d’aquesta casa està reproduïda al Poble Espanyol de Montjuïc a Barcelona. Actualment és de propietat particular. Cal Josa és una altra casa pairal d’estil renaixentista, que es caracteritza per la façana de pedra picada.


A la plaça del Portal es troba aquest curiós monument, més conegut com el molí de vent. És una escultura mòbil metàl·lica construïda l’any 1988. Fou obra de l’arquitecte Daniel Gelabert, fill de Belianes.


Consta de plaques de ferro forjat serigrafiades i pedres que, segons la forma i la col·locació, representen la història de Catalunya.
Situat prop de la zona de la Bassa.


És un paral·lelisme d’ambdues localitats, Belianes i Barcelona amb l’ajuntament, els monuments o les places.
Espai ludicoesportiu. També hi ha el monument del Laberint.

COM REBRE INFORMACIÓ:

Ajuntament de Belianes
Pl. de l’Ajuntament, 1- 25266 Belianes
Tel. 973 330 139
ajuntament@belianes.cat,
www.belianes.cat