imatge edificis religiosos
 

ERMITES I ESGLÉSIES

El temple fou declarat Bé Cultural d’Interès Nacional l’any 1931. Es començà a construir a finals del segle XII i al segle XIII es bastí la portalada, encara que el campanar no es va acabar fins ben entrat el segle XIV. Durant la seva construcció va tenir lloc la transició del romànic al gòtic, i en aquest temple podem veure com aquests estils interactuen de tal manera que observem les meravelles de cadascun d’ells. El més important, des del punt de vista artístic, és la portalada principal feta per l’Escola Lleidatana.

Visites concertades a l’Oficina de Turisme d’Agramunt, tel. 973 39 10 89, turisme@agramunt.cat, www.agramunt.cat
L’edifici d’estil barroc de transició al neoclàssic data del segle XVIII, tot i que es creu que ja hi havia una església primitiva al s.XI segons documents trobats a l’església de Guissona.
Temple d’estil gòtic tardà. Va ser construïda a finals del segle XVI, al mateix lloc on hi havia hagut una església romànica, de la qual encara es conserven les imatges de pedra de Sant Pere i Sant Pau ubicades a la façana i de mida gairebé natural. Destaca la portalada  dovellada del segle XIV. El temple és d’una sola nau amb arcades gòtiques i capelles laterals. A l’interior hi ha una imatge de St. Pau de Narbona del s. XIV en pedra policromada, que presideix l’altar major.

És remarcable  el retaule de Sta. Anna, que data del 1524, situat en una de les capelles. Fou restaurat el 1993.

Una altra de les capelles de l’església és dedicada a la Sta. Creu, construïda entre finals del s.XVII (1693) i començaments del s.XVIII (1722), seguint els cànons d’estil renaixentista. És de pedra picada, obra del mestre Pere Arbussó.  En el seu altar es pot veure un retaule d’estil xorigueresc, obra del mestre escultor de Sarral, Isidre Espinalt, que el va acabar l’any  1722. Fou destruït durant la Guerra Civil i restaurat posteriorment per l’escultor lleidatà Gabriel Casanovas. En la restauració es van utilitzar alguns elements salvats del retaule original, com les dues escultures dels dos sants col·locats als costats de la relíquia de la Santa Creu, anomenada també  les Santes Virtuts.

Al segle XIV s’enriquí l’església amb un magnífic retaule de pedra dedicat a la Mare de Déu, que ara es troba en un museu de Boston als Estats Units.

L’any 2015 fou declarada Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) dins el conjunt artístic.
L’edifici data del segle XVI i pertany a l’estil gòtic tardà. Antigament en aquest lloc hi havia una església romànica de la qual resta encara la porta d’accés al temple, adovellada amb arc de mig punt. Ja se’n parlava el 1050 en uns documents de les parròquies del bisbat de Vic. L’any 1563 se n’encarregaren les obres de recuperació a l’arquitecte Sebastià Font. L’edifici té una sola nau amb capelles laterals i un absis poligonal. La coberta és de volta de creueria amb claus de volta. En una de les claus de volta de l’església hi ha l’escut dels Templers. El campanar data del segle XVIII. Antigament, a l’interior del temple es guardava un interessant retaule de Sant Jaume del segle XVII que fou guardat a l’Ajuntament de Belianes per por dels saqueigs de la Guerra Civil.
En un lateral de l’església de Sant Nicolau, es troba aquest meravellós sepulcre. És una obra d’estil plenament renaixentista feta en marbre de Carrara per l’escultor italià Giovanni Merliano de Nola vers el 1525. Va ser transportat, desmuntat en peces, per mar i terra des d’Itàlia fins al convent de Sant Bartomeu. L’any 1841 va ser traslladat a l’església parroquial, lloc on es troba actualment. La qualitat dels elements escultòrics fan que el conjunt sigui una de les millors obres renaixentistes existents a l’Estat Espanyol. Fou declarat Bé Cultural d’Interès Nacional l’any 1925. L’obra escultòrica es considera la peça renaixentista més important conservada a Catalunya.

Per a visites concertades, cal trucar a l’Ajuntament o l’oficina de turisme, tel. 973 320 408 i 973 320 536.
L’edifici d’estil romànic data del segle XII, encara que l’any 1098 ja s’esmenta l’antiga església que estava lligada amb la de Guissona. Fou cedida a la col•legiata de Santa Maria de Solsona pel Papa Eugeni III. Està construïda sobre una gran roca en un petit tossal a 400 m d’altitud, a la dreta del riu Sió. L’edifici té una sola nau, dos contraforts a la banda sud i un absis semicircular que té un rellevant estil romànic. La porta d’entrada està formada per un arc de mig punt amb dovelles on hi figura el baix relleu de Sant Pere. El campanar s’adossa a la banda esquerra de l’església. Al segle XVIII s’hi afegiren la façana, el campanar i algun arc interior.

Durant els anys 80 es van realitzar excavacions a les tombes excavades a la roca que es van trobar a l’absis.
Edifici que data del segle XI, d’estil romànic, tot i que hi ha modificacions d’estil barroc fetes als segles XVIII i XIX. De la primitiva església en queda només la situació i la forma. És un edifici d’una sola nau amb dues capelles laterals. L’estructura exterior és irregular amb la porta d’entrada en el lateral esquerre.  El campanar s’eleva a la seva banda dreta i data de l’any 1842. Fou declarat Bé Cultural d’Interès Local l’any 2012.

Darrere l’església hi ha un rellotge de sol de l’any 1803.
La primitiva església romànica data del segle XI. És un edifici d’una sola nau amb un absis semicircular. La nau és coberta amb volta de canó. La façana és coronada amb un campanar d’espadanya. Al llarg de la nau hi ha diversos contraforts.

A l’interior de l’església hi ha un sarcòfag d’estil romànic del segle XII. Està compost per quatre peces. Tot i que no es veu massa bé s’aprecia la imatge d’un personatge que porta una creu a la mà dreta i un ram de flors a la mà esquerra. També hi ha altres personatges esculpits que semblen plorar la mort del personatge principal.
L’església fou construïda el 1500 i reformada en diferents èpoques. Cada campana té un nom: la Magdalena, la Sebastiana i la Teresa. Les tres tenen un so vibrant, majestuós i variat segons l’esdeveniment. Destaca el seu llarg campanar de sis costats iguals. L’edifici és d’una sola nau amb contraforts interiors. La coberta de l’església és de creueria amb clau de volta. L’església pertanyia a Santa Maria de Balaguer, però en ésser desposseït el comte Jaume d’Urgell per Ferran I es va vendre la jurisdicció al monestir de Poblet que la mantingué fins al segle XIX.
Situada al peu de la carretera, als afores del poble en direcció a Preixens. Construïda al segle XVII i reformada al s.XVIII, és d’estil barroc. És un edifici de petites dimensions d’una sola nau coberta amb volta de canó. La portalada es caracteritza per l’arcada de mig punt i en el centre hi ha un gran escut amb una data gravada del 1786.

Fou construïda en compliment d’un vot del poble per agrair la intercessió de Sant Sebastià, patró de Castellserà, en el deslliurament d’una pesta.
Situada gairebé al cim del poble, al peu del castell. L’edifici data del s.XVII, però hi ha documents de l’any 1165 que ja parlen d’una primitiva església dedicada a Santa Maria. L’interior es caracteritza per una gran sobrietat.

És interessant el sarcòfag gòtic del s.XVI de la família dels Guimerà. Encara que ha perdut la policromia original s’hi pot veure l’escut i l’espasa. El cap del senyor reposa sobre dos coixins amb els símbols de l’heràldica familiar. L’espasa és plena d’escuts dels Guimerà. Als peus hi ha el cos d’un lleó que significa valentia.

També hi destaquen les dues capelles laterals, el terra enllosat i les rosasses que donen llum a l’interior.

En els solitaris plans de Sant Roc, a 3 km de Ciutadilla i a 628 m d’altitud es troba la petita ermita dedicada al sant. La devoció de Sant Roc arrenca de la pesta de còlera del 1720. En agraïment al sant per deslliurar el poble de la pesta van aixecar l’ermita. Com que no hi havia diners per pagar un mestre d’obres van fer-la ells mateixos i en record dels familiars perduts. A partir del 1975 es torna a construir encarada en direcció al Sant Crist de Balaguer, a la Noguera. El dilluns de Pasqua el poble hi va en romeria.
L’edifici d’estil neoclàssic data del segle XVII. Té una sola nau, amb tres capelles laterals a cada banda i absis poligonal. Exteriorment cal destacar la porta que és d’estil renaixentista, allindanada i flanquejada per dues columnes. L’església destaca per la seva senzillesa de formes.
L’ermita data del segle XVIII i és d’estil barroc. Té una sola nau i al centre de la façana s’hi aixeca un campanar d’espadanya amb una campana al centre. A l’interior hi ha la talla de pedra del s.XIV de la Verge dels Arcs que és molt venerada a la població. A la vora de l’edifici hi ha un espai amb taules i bancs de pedra destinat a lloc d’esbarjo.
L’església de Sant Pere, d’estil neoclàssic, fou construïda al segle XVII.
Prop del poble hi trobem l’emita de Sant Roc, del segle XV, que disposa d’un espai amb un parc adaptat per  gaudir d’una jornada de lleure. També destaca el casal social conegut com el castell.
L’edifici és d’estil barroc neoclàssic i data del segle XVII. És de planta de creu llatina amb dues capelles laterals. El campanar és de planta quadrada amb dos cossos d’alçada. La façana principal i el campanar són de pedra tallada i presenten una gran simplicitat en les seves formes ja que no hi ha massa elements decoratius. Fou declarat Bé Cultural d’Interès Local l’any 2006.
L’edifici actual es construí vers el 1875 seguint les línies romàniques i gòtiques de l’antic monestir cistercenc del Pedregal, anomenat l’abadia cistercenca de Santa Maria del Pedregal.  Fou restaurada pel Consell Comarcal de l’Urgell amb pedres de l’antic monestir. Aquest era una filial del cenobi de Vallbona de les Monges. Fou fundat l’any 1190 per la família dels Anglesola. Les donacions foren durant el segle XIII i fins i tot  es construí un alberg annex al monestir que acollia els pelegrins i caminants que passaven. L’any 1604  l’abat del Cister ordenà la fusió de les cases del Pedregal i va deixar de tenir vida monacal. Sota el camí de Tàrrega al Talladell, encara hi ha restes de murs de l’antic monestir.

A l’interior de l’ermita hi ha guardada la imatge romànica de la Mare de Déu de la Llet.
L’edifici consta d’una sola nau coberta amb volta de canó de cinc trams. Data del segle XVI i és d’estil goticorenaixentista. La façana té una rosassa  amb una porta d’accés rectangular sobre la qual hi ha l’escultura de Santa Cecília. El campanar de planta quadrada amb quatre campanes està adossat a la part esquerra de l’església. Va ser declarada  Bé Cultural d’Interès Local (BCIL)  l’any 2003.
L’edifici és de dimensions reduïdes, amb contraforts. Té una sola nau amb coberta de voltes de creueria. La planta és de creu llatina. L’absis és rectangular i presidit per una bella imatge gòtica policromada de la verge, obra de Guillem Seguer, un dels millors escultors del moment, del s.XIV, i la imatge de Santa Anna amb la Mare de Déu. Uns murals al fresc, obra de Jaume Minguell ornen l’església, de volta apuntada. Al fossar hi ha un sarcòfag gòtic dels Alemany i dels Pinós, senyors de la comarca. A l’exterior la portalada d’arc de mig punt data del segle XIX i hi destaca una rosassa de grans dimensions de l’any 1808.
Situat al centre de la població és l’edifici més destacat del poble. Es va construir al s.XVIII. Anteriorment hi havia hagut una altra església gòtica, però gràcies a l’important auge demogràfic durant el segle XVIII van decidir construir un edifici més gran.

La façana és de gran austeritat, feta amb carreus de pedra ben tallats i disposats, segons els cànons de l’arquitectura neoclassicista. Té 29 m de llargada. A l’interior hi ha unes belles imatges barroques de la Mare de Déu de l’Assumpta, de St. Josep, de St. Miquel, de Sta. Llúcia, de St. Esteve, de St. Francesc Xavier i la d’un sant franciscà. Són escultures policromades que daten dels segles XVII i XVIII.
Sobre una gran roca s’alça l’església que va ser construïda entre els s.XI i XII i iniciada en un moment de creixement de la vila pels senyors Guerau Alemany de Cervelló i la seva esposa, Geralda de Rocabertí. Els seus escuts són encara a la portada, decorada amb elements gòtics i esculpits en els capitells d’accés.

La planta és de creu llatina i el campanar de planta quadrada, el qual s’aixecà a finals del s.XIV – XV. Al seu interior, i concretament a l’altar Major, s’hi pot admirar un retaule d’alabastre de la Mare de Déu de l’Assumpció, d’estil gaudinià (1940), obra d’en Josep M. Jujol (deixeble de l’arquitecte Gaudí). Procedent d’aquest temple, el Museu Episcopal de Vic conserva un retaule, obra de Ramon de Mur, datat de 1411-12, que marca la introducció del nou estil gòtic internacional a Catalunya.

Durant l’any 1955 es va fer una intervenció per recuperar una part de la muralla de l’absis neogòtic i un punt d’observació.
El terme de Guimerà està força vinculat a l’orde del Cister. Una de les mostres està situada en un dels indrets més estimats del poble i la contrada; estem parlant del Santuari de la Bovera, a 2 km de Guimerà. És dalt d’un turó des d’on es divisa el paisatge de la comarca. Al costat de l’ermita actual, hi ha part d’un claustre romànic, del s.XII, del monestir femení cistercenc de la Bovera, filial del de Vallbona de les Monges, fundat vers l’any 1176. Uns anys després les monges es traslladaren al peu del puig de la Bovera, prop del riu Corb, i enmig de la vall, on crearen el monestir de Vallsanta. En el santuari de la Bovera, hi havia un retaule gòtic de finals del s.XV que representava el pastor que trobà la Mare de Déu de la Bovera. El retaule es conserva al Museu Diocesà de Vic. El lloc està condicionat com a lloc de trobada i d’estades de convivència, amb un espai amb unes llars de foc per a fer-hi brasa. A la façana exterior hi ha un rellotge de sol amb  una  inscripció: “Jo sense sol i tu sense fe, no tenim res a fer“.

Zona de pic-nic i d’esbarjo. El poble de Guimerà segueix  la tradició d’aplegar-se a la Bovera tots els Dilluns de Pasqua. Molts pobles de la contrada hi van en romeria  en diferents dies de l’any.

Per demanar  les claus, cal trucar al Patronat de la Bovera, al tel. 659 038 523 (Sr. Antonio) o al tel.649 686 568 973 303 215 (Sr. Xavier).
Al peu de la carretera, poc abans d’arribar a Guimerà, hi ha les ruïnes de l’església gòtica, amb grans finestrals, d’aquest monestir començat vers el 1235. Mantingué la vitalitat fins al s.XV i el 1589 les monges, ja poques, en van marxar. Conjuntament amb el monestir del Pedregal (vora Tàrrega) i el de Vallbona de les Monges, el convent de Vallsanta formava la tríada de monestirs cistercencs de la comarca. Fou declarat Bé Cultural d’Interès Local l’any 1992.
L’edifici d’estil neoclàssic data del segle XIX. Té una planta basilical i absis poligonal. La façana destaca per la seva gran portalada on hi ha dues pilastres que suporten un frontó triangular. El campanar està situat a la part esquerra de l’església i té una única campana.
Situada a l’entrada del poble l’edifici medieval del segle XIV destaca per la seva senzillesa. L’edifici és d’una sola nau, amb una petita capella lateral i un  absis poligonal. Cal destacar l’escut que hi ha a la llinda de la porta. El campanar d’un sol arc està situat a la part superior.
És un edifici barroc que data de l’any 1783. El seu autor fou Güell de Poblet.

La façana es caracteritza per una portalada emmarcada per pilastres sobre grans sòcols i al damunt una rosassa. El campanar és de planta quadrada amb quatre obertures a la part superior. L’interior fou pintat pel barceloní Jesús Massana. Aquest temple és modern, però hi ha llocs del campanar on s’aprecien elements de  l’antiga església romànica. Fou declarat Bé Cultural d’Interès Local l’any 2015.
L’església data del segle XVII i és d’estil barroc amb reminiscències romàniques. Antigament fou l’església parroquial del poble, però avui en dia ja no s’hi celebra cap culte religiós.

L’edifici té una sola nau. La façana té una gran portalada formada per una arcada de mig punt feta amb dovelles molt regulars. A sobre hi ha una rosassa restaurada recentment. El campanar d’espadanya  amb tres ullals conserva encara la campana. Fou declarat Bé Cultural d’Interès Local l’any 2000.
Situada a l’entrada del poble es construí durant els anys 60. És un edifici de construcció moderna,  d’obra vista i destaca per la seva influència gaudiniana. Actualment és el lloc on se celebren tots els actes religiosos.
L’església de Sant Domènec data de l’any 1862.
Edifici d’estil goticorenaixentista construït entre els segles XIII i XIV. Té una sola nau amb dues petites capelles laterals. La façana és llisa i coronada per un campanar d’espadanya amb tres obertures en arc de mig punt, on hi ha les campanes. La porta d’entrada a l’església és d’estil renaixentista.

Ha sofert diverses reformes, per això hi trobem tants estils diferents. En un inici l’església fou dedicada a la Verge Maria, però més tard la dedicaren a St. Abdó i Sant Senén. Fou declarat Bé Cultural d’Interès Local l’any 2013.
L’església parroquial de Sant Llorenç fou construïda al segle XVII. La portalada és d’arc de mig punt, amb l’escut de la població a la dovella central. Fou declarat Bé Cultural d’Interès Local l’any 2010.
La primitiva església de Maldà fou construïda al s.XIII, emplaçada al peu del poble. L’edifici és força sobri i senzill, construït amb pedres regulars  i amb molt poques obertures. Té una sola nau construïda amb grans carreus de pedra i amb volta de canó. La portada és un arc de mig punt sostingut per columnes. Els capitells presenten una decoració vegetal molt estilitzada i d’una gran senzillesa. La portalada d’accés és formada per una porta dovellada d’arc de mig punt. El campanar de cadireta completa la façana. Les dimensions d’aquesta petita església són de 17 m de llarg i 8 m d’ample. Anteriorment a l’interior de l’església s’hi havia allotjat un retaule del segle XII, que actualment es troba al Museu Diocesà de Tarragona.
Santa Maria és una vigorosa edificació construïda a la part alta del poble ,  a  finals del s.XVII per l’arquitecte Francesc Albareda. Conté elements barrocs i neoclàssics. És de planta basilical de tres naus i absis poligonal. A l’absis hi ha adossada la capella dedicada al beat Sant Tomàs Capdevila. Destaca especialment la portalada exterior d’arc de mig punt, emmarcada per quatre columnes llises de capitell corinti, coronat per un frontó corbat que reapareix a la cornisa. L’esveltesa del campanar octogonal i la cúpula de ceràmica refermen la seva presència en el paisatge maldanenc. Fou declarat Bé Cultural d’Interès Local l’any 2005.
És una ermita reconstruïda en un turó que convida a la contemplació d’un excel·lent panorama de petits boscos d’alzina i pi i de les valls dels rius Corb i Maldanell. Prop d’aquí s’han trobat mostres de la cultura ibèrica – entre ells un dolmen-, romana i medieval. Cada any per Sant Joan s’hi fan conferències i exposicions.
L’edifici data del segle XIII i és d’estil cistercenc, que va del romànic al gòtic. Té una sola nau coberta amb volta de canó i sense absis diferenciat. L’absis és llis i al seu lateral hi ha la sagristia, a l’altre cantó el cor. El campanar és d’espadanya.
Està adossada al castell de Montclar, és d’estil barroc i data del segle XVIII.
L’edifici data del segle XVII i és d’estil barroc. Està fet amb carreus de pedra on destaca la part central de la façana amb una portalada emmarcada per un arc de mig punt dovellat. Té una sola nau amb dues capelles laterals i l’absis és poligonal. El campanar d’espadanya conserva la primitiva aparença romànica. La campana gran data de l’any 1858. Inicialment l’església fou d’estil romànic però a partir de l’any 1614 la van reformar. A l’interior s’hi venera la imatge romànica de la Mare de Déu de Montmagastrell. A banda i banda de l’edifici hi havia dues columnes molt ben treballades adossades a l’arc de la façana, però les van treure en reformar l’església l’any 2002.
Coronant el turó, l’església de Sant Jaume, de finals del segle XVIII, presideix una plaça espaiosa i tranquil·la. L’autor fou Ramon Bonet, que començà a construir-la l’any 1792. L’edifici és de planta rectangular amb una nau central i sis capelles laterals, tres a cada banda. La portalada i la façana són de pedra tallada i  emmarquen l’entrada al temple amb una  decoració en baix relleu de línies fines, corbes gracioses i suaus, que completen les traces més enèrgiques dels seus elements arquitectònics. És una mostra més de la significació del barroc en aquestes contrades.
L’any 1139 ja està documentada l’església d’Ossó de Sió. No s’esmenta com a parròquia, però se sap que era atesa per un canonge de Guissona, anomenat Colldejou que tenia el títol de beneficiat. Probablement era dedicada a Santa Maria i cap al segle XIV es va canviar el culte a la Mare de Déu del Remei. És d’una sola nau d’estil romànic tardà amb un absis semicircular. De l’església romànica només en queden la part nord de l’absis i els murs de la façana de ponent. La porta d’accés no és al centre sinó a la cantonada nord. El campanar d’espadanya té dues campanes.
Situada sobre un tossal que domina tot el poble i des d’on es divisa una vasta extensió de territori. L’any 1980 fou declarada Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) integrada dins el conjunt artístic.

L’església és d’estil gòtic tardà, s.XV, amb façana renaixentista. El campanar, de base quadrada i part superior octogonal, es troba situat en un lateral. Un dels trets més característics d’aquesta església són els contraforts, situats a cada cantonada, en un dels quals hi ha un gran rellotge de sol.

L’església fou greument afectada pels terratrèmols que hi va haver els anys 1427 i 1428. Més tard, en acabar la Guerra Civil espanyola va rebre l’impacte d’una bomba. Fou a partir del 1945 i amb l’ajuda de l’organització del govern espanyol  Regiones Devastadas que es reformà la teulada. L’última gran reforma va ser el canvi del campanar de cadireta de la cara nord per l’actual, a la cara sud, el 1955. La parròquia guarda una part d’un retaule gòtic de pedra, de l’església primitiva, amb l’escena de l’adormició de Maria. Una altra escena la té el Museu de Solsona.
Està situada als afores, a 1 km del poble, dalt d’un turó, envoltada per un magnífic parc públic.

Antigament l’ermita estava situada en un altre lloc, prop del Mas de l’Estadella. La llegenda diu que un pastor va trobar la imatge de la Verge mentre pasturava el seu ramat i no va poder emportar-se la figura d’allà. Com que la gent del poble tampoc va poder fer-ho, van decidir construir una ermita perquè la verge volia quedar-se en aquell racó.

Preixana s’hi aplegava en una tradició secular amb Tàrrega i Vilagrassa. La festa es féu fins al 1906, tot i el mal estat de l’església. L’any 1940 Preixana va demanar endur-se la imatge i aixecar una nova ermita al tossal de la vila.

La festa se celebra el dimarts de Pasqua, amb cant dels goigs i esmorzar de germanor. El Dilluns de Pasqua, des de 1970, s’hi celebra un aplec sardanista i els pobles de la vora s’hi troben per menjar la tradicional Mona de Pasqua.
Es tracta d’un edifici neoclàssic de grans dimensions, construït als voltants del segle XVIII sobre una antiga església romànica. El primitiu edifici data del 1080 i està inclòs en el testament d’Adelaida, esposa de Ponç i Dalmau que parla de la construcció de l’església prop del castell.

A la façana principal hi ha una portada d’inspiració neoclàssica de gran senzillesa, amb dos pilars laterals encapçalats per l’escut del bisbe. Al seu damunt, una rosassa dóna llum a l’interior de l’església. La silueta de la façana té una capritxosa forma de línies ondulades. Sobresurt el campanar que és de planta quadrada , té un finestral a cada banda i està coronat per una petita cúpula.
L’ermita és d’estil romànic primitiu i està situada en el carrer del mateix nom. L’interior és d’una sola nau. S’hi venera la Mare de Déu del Roser, encara que antigament es venerava Sant Miquel. La seva construcció es fixa vers els segles XI-XII.

La imatge de pedra té forma rectangular i és de petites dimensions. La porta és adovellada i un campanar d’espadanya amb una sola campana corona la façana.
L’església data del segle XIII i és d’estil romànic, encara que la primera notícia documental és de l’any 1098, quan hi ha l’acte de consagració de l’església de Sta. Maria de Guissona, de la qual depenia. Té una sola nau amb una coberta de volta de canó. No té absis i el campanar és d’espadanya. En els últims anys ha estat restaurada.
Ubicada dalt de tot del poble hi trobem  l’església de la Transfiguració, d’estil neoclàssic, de finals del s.XVIII. El campanar es construí l’any 1868. Des d’aquesta part es poden observar magnífiques panoràmiques de la zona.

Les reformes d’estil neoclàssic, l’any 1848, les realitzaren els mestres Josep i Bonaventura Palau de Bellpuig.

Antigament l’església pertanyia a Nalec, però l’any 1733 fou parròquia independent.
L’edifici data del segle XIII i és d’estil romànic neogòtic. Té una sola nau amb cinc capelles laterals i està coberta amb volta de canó apuntada. A la zona del presbiteri hi ha l’altar dedicat a la Mare de Déu del Tallat.

Sota l’altar major hi ha una cripta utilitzada com a magatzem on hi ha restes escultòriques d’estil gòtic florit català que provenen del Santuari del Tallat.
Al mirador del Tallat, a 787 m d’altitud hi trobem el santuari d’estil gòtic que data de segle XIII. És un recinte tancat rectangular amb una porta d’accés de mig punt dovellat.

Avui en dia compagina la funció de culte religiós i lloc de visita cultural i d’esbarjo. L’any 1354 s’hi fundà l’església de Santa Maria del Puig del Tallat. Al s.XV  passà a dependre del monestir de Poblet. El 1822 els monjos de Poblet abandonen el santuari i no fou fins als anys 70 que es va fer l’esforç de recuperar i mantenir el lloc fins a convertir-lo en el centre de peregrinacions de molts pobles de l’Urgell, la Segarra i la Conca de Barberà.

L’espai es pot visitar; per a més informació, tel. 973 08 40 07 (Santuari del Tallat).
Situada a la plaça Major, fou declarada  Bé Cultural d’ Interès Nacional  l’any 2017 integrat dins el conjunt artístic. És coneguda com un dels millors  exemples d’estil barroc a l’Urgell , patent en la magnífica portalada que flanquegen les columnes salomòniques amb  una delicada decoració escultòrica.

La primitiva església de St. Martí, del segle XIV, es trobava al carrer Major en una de les portes d’accés de la vila closa. Més tard fou reformada a partir del segle XVII . La planta és d’una sola nau amb coberta resolta amb voltes de creueria i absis semicircular. El presbiteri es troba lleugerament més elevat i a l’altar Major s’hi troba la tomba amb restes de Santa Victòria. El baptisteri és enriquit amb pintures al fresc (1958) del pintor targarí Jaume Minguell. La capella lateral de la Mare de Déu del Tallat també és barroca, amb una cúpula el·líptica. El campanar octogonal, aixecat a finals del s.XVIII  domina la vall del Corb.
L’edifici és d’estil barroc i data del segle XVIII. Es creu que antigament hi havia una església romànica  del s.XI situada al mateix lloc. Destaca la façana exterior d’obra vista emmarcada entre pilastres que sostenen un frontó triangular. El campanar és de base quadrada i les obertures són d’arc de mig punt.
L’antiga església estava dedicada a St. Miquel i era deganat de Tàrrega . A mitjan segle XV fou destruïda i l’edifici que hi ha actualment ha estat restaurat.
Dins la plaça Major de Tàrrega hi ha els edificis més emblemàtics. L’església és de línies classicistes i va ser finalitzada l’any 1742. L’edifici de l’ajuntament té una façana d’inspiració barroca que data de l’any 1674 i cal destacar l’escut municipal esculpit a la pedra. Fou declarat Bé Cultural d’Interès Nacional l’any 2017.
Al cim de la serra de Sant Eloi, s’aixeca l’ermita dedicada al sant, fundada l’any 1248, des d’on es divisa una magnífica vista de la ciutat. A partir de l’any 1913 aquesta serra, que era erma, va ser reforestada per l’Associació Amics de l’Arbre. El Parc és obert al públic i és un autèntic museu a l’aire lliure on es pot gaudir de llargs i tranquils passeigs envoltats d’arbres. L’any 1977 l’ermita fou declarada Bé Cultural d’Interès Nacional.
La primitiva església data del segle XIII –XIV. Però hi ha notícies de l’any 1172 on es fa esment del delme de Tornabous que fa pensar que ja hi havia una organització eclesiàstica.

Hi ha una barreja d’estils del romànic i el renaixentista a causa de les diverses transformacions que ha sofert l’edifici. És de planta basilical d’una sola nau. Té una coberta de fusta dividida en arcs apuntats que divideixen  les capelles laterals i tenen forma d’espina de peix. L’absis principal és poligonal. L’únic vestigi que queda de la primitiva església és una nau transversal annexa als peus de l’església.
La  història del monestir comença l’any 1153 quan l’ermità Ramon de Vallbona hi aplegà una comunitat mixta d’ermitans. L’any 1176, havent marxat els homes al Montsant, unes monges vingudes de Tulebras (Navarra) s’uniren a la comunitat i s’integraren a l’Orde del Cister.
L’Orde del Cister estava sota la Regla de Sant Benet, que rebutjava tot allò que era superflu. Va néixer al segle XI com una renovació monàstica que anava en contra de la riquesa, apostava per l’oració, el treball, el recolliment i l’acolliment de peregrins. Amb la figura de Bernat de Claravall aquesta orde s’estengué per tot Europa i arribà als monestirs de Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges.
La primera abadessa fou Oria Ramírez. El monestir estava regit per una abadessa i tenia una trentena de monges. Es podia comparar als monestirs masculins de Poblet a la Conca de Barberà i Santes Creus a l’Alt Camp.
El prestigi del monestir fou  molt important durant l’edat mitjana per l’amplitud de les seves propietats, pels monestirs filials que va fundar i per la categoria social de les monges que hi  ingressaven, moltes d’elles procedents de la noblesa.
La vida monacal al llarg dels seus 800 anys d’existència mai no s’ha interromput, excepte en època de guerra.
L’església del monestir és de transició del romànic al gòtic. Destaquen els dos cimboris; un és el cimbori llanterna i l’altre el del campanar. A cada costat del presbiteri hi ha un sarcòfag. Un és la tomba de Violant d’Hongria, segona muller del rei Jaume I el Conqueridor i l’altre el de la seva filla , la princesa Sança d´Aragó.
El claustre, iniciat al s.XII, mostra els diferents estils arquitectònics a cada una de les ales.
La sala capitular del segle XIV és lloc de reunió de la comunitat. La presideix la imatge de la Mare de Déu de la Misericòrdia, que és de terracota policromada.
A l’inici de la nau major hi ha la bella imatge de la Mare de Déu del Cor, de pedra policromada i obra de Guillem Seguer, que data del segle XIV.

La capella de la Mare de Déu del Claustre on es conserva la imatge de Santa Maria, que data del segle XII i fou restaurada al segle XIV.

La plaça era el lloc destinat al cementiri de les monges i més tard s’enterraren sota el claustre. A la paret de l’església hi ha adossats diferents sarcòfags.

L’any 1931  el monestir fou declarat Bé Cultural d’Interès Nacional.

INFORMACIÓ I HORARIS:
www.monestirvallbona.cat, e-mail: vallbona@monestirvallbona.cat
Tel. 973 330 266
L’edifici data del segle XVIII i és d’estil neoclàssic. Fou construïda per Josep Valls Galí. Els carreus de pedra eren del poble abandonat de Montesquiu. És una planta de creu llatina amb tres naus dividides per grans pilars. L’any 1936, durant la Guerra Civil espanyola, van saquejar l’edifici i en van malmetre algunes imatges. L’any 1984 van restaurar-lo.
L’edifici data del segle XIII i és d’estil gòtic renaixentista encara que ha sofert moltes transformacions al llarg dels anys. De l’època romànica resta la portalada que pertany a l’escola lleidatana. Damunt d’aquesta hi ha un rosetó d’estil gòtic. La porta lateral és d’estil renaixentista. L’església té una nau central coberta amb volta de canó, les naus laterals estan cobertes amb voltes de creueria. Als arcs de la nau central s’hi poden apreciar els escuts familiars dels Alemany.

A l’interior de l’església hi ha uns mosaics del segle XVII d’estil barroc amb la imatge de la verge i altres  escenes pintades a mà sobre rajoles de ceràmica.

La talla del Sant Crist del s.XIII, molt venerat a la vila. També hi ha la imatge de Sant Flavià, patró de la vila que data del 1659. La talla de pedra de Santa Maria  que data del 1435 i el retaule de la Puríssima del 1626.
El fill més destacat de Verdú és Sant Pere Claver. Va néixer el 1580 a Verdú i morí el 1654 a Cartagena d’Índies. Jesuïta i missioner exercí el seu apostolat al port de Cartagena d’Índies, centre de comerç d’esclaus negres. Fou canonitzat a Lleó el 1888. És patró de Colòmbia, de les missions africanes i d’un gran nombre d’institucions religioses i socials. A Verdú es conserva la partida de baptisme, la pica on fou batejat i part de la casa on va néixer. Ara solar convertit en capella i centre de peregrinacions espirituals.
Situada al carrer de Sant Miquel,  és d’estil gòtic i data del segle XIV.
L’església de Santa Maria, d’origen romànic, és l’edifici que dóna més personalitat al poble.

La portada, de la segona meitat del s.XIII té el mateix esquema estructural i els elements decoratius que la de Verdú i la d’Agramunt, corresponents a l’anomenada Escola Lleidatana. De l’església d’època medieval només en resta  la portalada romànica. Aquest edifici ja existia en època visigòtica, més tard es va anar reformant i barrejant amb els diferents estils.

L’església és d’una sola nau amb capelles laterals. La portalada d’accés lateral és d’estil romànic. La decoració dels arcs concèntrics, gradualment rebaixats, alterna les puntes , bandes en ziga-zaga, en hèlix… Els àbacs dels capitells originen un fris continu decorat amb una  complicada feina d’entrellaçar la cinta amb perles. La figura humana, tractada de manera primitiva, és present en les escenes bíbliques de l’arc d’entrada a l’església.

El campanar de planta quadrada és de transició del romànic al gòtic, ofereix una perspectiva particular per la seva manifesta inclinació. Alguna vegada l’han anomenat “ la Torre de Pisa de l’Urgell “.

L’any 2015 fou declarada Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) integrada dins el conjunt artístic.
A l’antic camí de Lleida, hi trobem aquesta capella d’estil gòtic tardà, que fou construïda entre els segles XIV i XVI. Fou fundada l’any 1576 per Jaume Boleda, prevere i semi-rector de la vila. L’edifici consta d’una portalada interna amb l’escut dels Boleda, ple de bolets, al marc de la porta. És una capella d’una sola nau, la façana interior és d’estil renaixentista.

S’hi venera la imatge gòtica de la Verge del Roser que es va trobar enterrada sota el paviment de l’església parroquial.