El topònim de l’Urgell prové d’Urtx, que vol dir fonts abundoses. Aquest nom ve de l’antic comtat pirinenc, els titulars del qual deixaren el nom de la seva família en conquerir aquestes terres vers el segle XI.
Les restes que trobem dels primers pobladors són peces de sílex de l’època del neolític i les trobem a la Vall del Corb, el Cercavins i la Ribera del Sió.
Al segle V a. de C. apareixen els ibers deixant la seva empremta en poblats com el Molí d’Espígol a Tornabous o els Estinclells a Verdú.
La civilització romana deixa mostres valuoses de la seva presència en els mosaics d’una vila senyorial a Puigverd d’Agramunt, dues columnes i capitells a Vilagrassa o dues làpides sepulcrals a Castellsalvà, dins el terme de Belianes.
La presència musulmana a l’Urgell s’ha pogut identificar gràcies als grans carreus que van deixar-hi sobre el riu d’Ondara en el seu pas per Anglesola o a la Vall del Corb en el seu pas per Nalec.
Vers els segles XI i XII es produeix l’expansió jueva a Catalunya i a les terres cistercenques. La relació entre jueus i els grans centres monàstics: Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges no es contraposaren mai i fins i tot hi hagué una raonable col·laboració. Els jueus s’establien en llocs orientats cap al comerç, en zones de confluència de camins. Eren grans coneixedors del comerç, l’economia i l’artesania i els habitants d’aquestes comarques s’enriquiren dels nouvinguts. A l’Urgell s’establiren a Tàrrega i Agramunt.
SEGUIR LLEGINT
La comarca de l’Urgell resultà ser un punt de contacte entre l’avenç del comte de Barcelona (Tàrrega, Vilagrassa, Anglesola, Bellpuig i la zona meridional del riu Corb) i el comte d’Urgell (Riudovelles, la Figuerosa, Claravalls, Tornabous i la Ribera del Sió). Entre el 1059 i el 1080 la comarca estava ocupada per les dues forces dels dos comtes. L’ocupació, la necessitat de garantir el domini de les terres conquerides i l’obligació de remunerar l’ajut militar dels nobles i els cavallers obligà els comtes al repartiment de les terres i creà així l’estructura senyorial. Quan desaparegué el perill fronterer l’any 1149 s’inicià el repoblament comtal i senyorial de les terres. Tàrrega i Vilagrassa foren del comte de Barcelona i Agramunt del comte d’Urgell.
Les grans gestes dels reis, especialment de Jaume I el Conqueridor a les Illes Balears i al País Valencià tingueren ressò a la comarca i aconseguiren col·laboració directa d’alguns senyors i veïns en les poblacions. Al segle XIII i després dels estralls de la Pesta Negra i de les grans lluites nobiliàries del comtat d’Urgell per la successió dinàstica- la comtessa Aurembiaix i els Cabrera- la decisió política del Compromís de Casp i la rebel·lió del candidat Jaume d’Urgell el Dissortat acabaria amb el comtat d’Urgell i Ferran d’Antequera iniciaria una política distant entre els pobles.
A mitjan segle XV les diferències existents entre els comtes, els reis i els migrats interessos socials dels homes de la Generalitat acabaren d’arrodonir el descontentament crònic de la Catalunya Vella.
El 20 de juny de 1462 s’inicià a la comarca el primer enfrontament de la guerra civil, la qual durà 10 anys i deixà arruïnades les terres de l’Urgell.
Amb el Compromís de Casp i la rebel·lió de Jaume d’Urgell el Dissortat s’acabaria el comtat i els privilegis que tenia Agramunt. La vila de Tàrrega passaria al Trastàmara, ja que Ferran II la donà a la seva esposa Isabel de Castella l’any 1470. Després de successives guerres entre Catalunya, Castella i França com per exemple la Guerra dels Segadors, arriben uns anys de tranquil·litat. Fins i tot, Felip V travessà les terres de l’Urgell l’any 1701 i passà la nit al castell de Bellpuig. Però aquesta pau no durà massa, ja que els anglesos i els austríacs, descontents amb la successió al tron espanyol d’un Borbó declararen la guerra i intentaren convèncer els catalans del perill que patien en acceptar Felip V. Tenien por que els Borbons abolissin els privilegis i les institucions catalanes i l’únic que podia garantir la seguretat del Principat era l’arxiduc Carles d’Àustria. Les famílies fortes de la comarca es manifestaren en favor de l’arxiduc Carles i animaren la gent a defensar amb armes les llibertats catalanes. S’aliaren les tropes angloaustríaques i començà una altra guerra. Els Borbons envaïren l’Urgell i molta gent de la comarca fugí cap a altres zones fins que l’arxiduc Carles conquerí la comarca. Més tard Felip V tornà a ocupar l’Urgell . Catalunya hagué de pagar les conseqüències de la seva postura contra els Borbons i l’11 de setembre del 1714 començaren les repressions.
Els urgellencs tornaren a la seva terra i van fer créixer la comarca. L’agricultura anà produint excedents, hi hagué relacions comercials, mercats, fires… Era època de grans transformacions, aquesta tranquil·litat fou a partir del 1725.
El segle XIX portà grans canvis a la zona. Després d’un seguit de guerres contra els francesos i els anglesos va córrer la veu que les tropes franceses envairien el país. Es confirmaren quan els soldats francesos van fer alguns pillatges als pobles de l’Urgell. L’evidència dels fets va fer que els sometents de Tàrrega, Vilagrassa, Agramunt i altres pobles, juntament amb els dominis de Poblet i Vallbona de les Monges se n’anessin a Vic on participaren després en la Batalla del Bruc.
Cap al 1810 els francesos ocuparen Tàrrega, ho requisaren tot i deixaren 3.000 soldats perquè vigilessin la ciutat i fins al 1814 patiren assassinats, destruccions i exilis, fins i tot les monges abandonaren el monestir de Vallbona de les Monges.
A partir del 1833 la monarquia espanyola acceptà la Constitució de Cadis i també quedaren abolides les senyories i els delmes, encara que es respectés la propietat dels senyors. Entre el 1835 i el 1837 i com a conseqüència de les desamortitzacions de Mendizàbal s’ocuparen els monestirs, es dispersaren les comunitats religioses i es calà foc a nombroses dependències de signe religiós i l’Estat disposa la venda de les propietats i els béns de l’església. El monestir de Vallbona de les Monges, el de la Bovera, el de Vallsanta i el del Tallat i totes les parròquies de la comarca de l’Urgell tenien moltes hectàrees de terreny en propietat. Amb la desamortització s’oferia al pagès la possibilitat de transformar-se en propietari de les terres que conreava. Moltes propietats de l’església passaren a mans d’uns quants senyors o gent benestant, però també d’uns quants pagesos petits.
L’arribada del canal d’Urgell el 1862 va beneficiar els pobles situats a la zona de regadiu. També va arribar el ferrocarril el 1860, la llum elèctrica el 1884, el telèfon, els equipaments municipals, etc. La comarca es començava a recuperar després de tants segles de decadència, guerres i misèries.
Cap al 1900 l’esclat de la Renaixença catalana i barcelonina, impulsada per la burgesia, aviat va arribar a l’Urgell. Es crearen moltes institucions, societats, grups, corals…
Després de la guerra civil, amb una postguerra plena de limitacions i misèries, la situació internacional afavorí el rellançament del país amb la industrialització i la mecanització agrícola. Entre els anys 1957 i 1975 arribà un autèntic creixement econòmic malgrat el retard.
