Preixana
Habitants: 402
Preixana, antiga vila emmurallada, davalla pel vessant de migdia del tossal del Sitjar i limita amb Bellpuig, Vilagrassa, Sant Martí de Riucorb i Belianes. El poble queda unit a Bellpuig per una carretera de 3 km, que és la via principal d’accés a Preixana i amb Tàrrega per una carretera de 10 km. Altres carreteres locals l’uneixen Sant Martí i Vilagrassa.
Antiga vila emmurallada situada a 3 km de Bellpuig. El canal d’Urgell rega parcialment el seu terme. A les terres de regadiu s’hi conrea panís, fruita i hortalisses; al secà, ordi, blat, ametllers, olivera i vinya. Avui l’activitat econòmica es complementa amb les granges de bestiar i aviram.
Antigament era un poble molt conegut per les seves pedreres, encara avui dia es conserva una important col·lecció d’esteles funeràries discoïdals trobades al cementiri i fetes pels picapedrers que hi havia a la vila.
La població té un pavelló poliesportiu, piscines i camp de futbol.
Antigament era un poble molt conegut per les seves pedreres, encara avui dia es conserva una important col·lecció d’esteles funeràries discoïdals trobades al cementiri i fetes pels picapedrers que hi havia a la vila.
La població té un pavelló poliesportiu, piscines i camp de futbol.
HISTÒRIANo se sap amb certesa d’on prové el nom de la població, podria ser del nom de dona Prisciana, senyora del castell de Preixana, que donà nom al poble. Una altra versió diu que en el segle XIII hi havia diversos personatges, com els Preixana de Gurb o els de València, l’escut dels quals eren tres peixos amb un fons vermell.
L’existència de pobladors al tossal del Sitjar, en l’època ibèrica, es confirma amb les sitges d’aigua i gra i les restes de ceràmica d’aquella època.
Preixana havia estat població emmurallada, amb tres grans portals d’entrada. Del seu castell només se’n conserva el mur de l’antiga presó.
Les primeres referències escrites de Preixana corresponen al període de repoblació cristiana després de les invasions sarraïnes, cap al 1080. També es parla del castell en documents de Ramon Berenguer II i Mafalda.
El 1189 Vallbona de les Monges rep la primera possessió a Preixana. El 1227 Guillem de Cervera, dit el Monjo, senyor de Verdú i de Juneda, li cedeix la jurisdicció sobre el castell, terme i vila de Preixana per pagar el deute que tenia amb el monestir, que l’havia ajudat econòmicament en una expedició a Terra Santa el 1203.
L’abadessa obté la total autoritat sobre Preixana el 1380, abonant 22.000 sous a Pere III. El poble no fou lliure fins a la desamortització al s.XIX.
Per obtenir seguretat en una època d’agitació social i política Preixana formà part de la vegueria de Cervera l’any 1445.
L’existència de pobladors al tossal del Sitjar, en l’època ibèrica, es confirma amb les sitges d’aigua i gra i les restes de ceràmica d’aquella època.
Preixana havia estat població emmurallada, amb tres grans portals d’entrada. Del seu castell només se’n conserva el mur de l’antiga presó.
Les primeres referències escrites de Preixana corresponen al període de repoblació cristiana després de les invasions sarraïnes, cap al 1080. També es parla del castell en documents de Ramon Berenguer II i Mafalda.
El 1189 Vallbona de les Monges rep la primera possessió a Preixana. El 1227 Guillem de Cervera, dit el Monjo, senyor de Verdú i de Juneda, li cedeix la jurisdicció sobre el castell, terme i vila de Preixana per pagar el deute que tenia amb el monestir, que l’havia ajudat econòmicament en una expedició a Terra Santa el 1203.
L’abadessa obté la total autoritat sobre Preixana el 1380, abonant 22.000 sous a Pere III. El poble no fou lliure fins a la desamortització al s.XIX.
Per obtenir seguretat en una època d’agitació social i política Preixana formà part de la vegueria de Cervera l’any 1445.
Els picapedrers de Preixana, que treballaven el material de les pedreres del poble, van tenir anomenada durant segles i les seves obres es troben arreu del país, tant en estris o instal·lacions domèstiques com en importants construccions.
La gran quantitat d’esteles que s’han trobat al cementiri vell, els sarcòfags, les cobertes dels cups, les menjadores dels estables, les creus de terme són proves evidents del treball dels picadors antics.
L’última gran obra va ser el campanar de l’església parroquial. Altres pedres foren enviades a Sabadell i a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929.
Entre les empreses dels picapedrers, els transportistes i els operaris del poble hi havia unes 80 persones ocupades en aquesta tasca. Fou un important complement a l’activitat i l’economia dels habitants de Preixana cap al segle XVIII i XIX, sobretot abans de la construcció del canal d’Urgell.
La gran quantitat d’esteles que s’han trobat al cementiri vell, els sarcòfags, les cobertes dels cups, les menjadores dels estables, les creus de terme són proves evidents del treball dels picadors antics.
L’última gran obra va ser el campanar de l’església parroquial. Altres pedres foren enviades a Sabadell i a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929.
Entre les empreses dels picapedrers, els transportistes i els operaris del poble hi havia unes 80 persones ocupades en aquesta tasca. Fou un important complement a l’activitat i l’economia dels habitants de Preixana cap al segle XVIII i XIX, sobretot abans de la construcció del canal d’Urgell.
Una cinquantena d’esteles funeràries discoïdals van ser trobades al cementiri vell, decorades amb tota mena de relleus que denoten l’habilitat dels seus autors i les diferències d’estils al llarg del temps. Es consideren datades del s.X al s.XVI.
L’any 1970 s’arreglava la terra de la zona del canal d’Urgell i trobaren una llosa de l’època del bronze. Era l’estela de Preixana. Una làpida de gairebé 1 m d’alçada que té gravada la figura d’un guerrer amb corretja i espasa. Es considera un monument funerari de la cultura de l’ Argar (2000-1500 a. de C.).
Per aquest camí, que també arriba al Mas de l’Estadella, i tenint en compte el nom d’Estadella, pot ser que antigament hi haguessin esteles vora el mas i per això es creu que hi havia més esteles a prop de la primera que es va trobar.
Avui es guarda al Museu Comarcal de Cervera.
Situada sobre un tossal que domina tot el poble i des d’on es divisa una vasta extensió de territori.
L’any 2017 fou declarada Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) integrada dins el conjunt artístic.
L’església és d’estil gòtic tardà, s.XV, amb façana renaixentista. El campanar, de base quadrada i part superior octogonal, es troba situat en un lateral. Un dels trets més característics d’aquesta església són els contraforts, situats a cada cantonada, en un dels quals hi ha un gran rellotge de sol.
L’església fou greument afectada pels terratrèmols que hi va haver els anys 1427 i 1428. Més tard, en acabar la Guerra Civil espanyola va rebre l’impacte d’una bomba. Fou a partir del 1945 i amb l’ajuda de l’organització del govern espanyol Regiones Devastadas que es reformà la teulada.
L’última gran reforma va ser el canvi del campanar de cadireta de la cara nord per l’actual, a la cara sud, el 1955.
La parròquia guarda una part d’un retaule gòtic de pedra, de l’església primitiva, amb l’escena de l’adormició de Maria. Una altra escena la té el Museu de Solsona.
Hi ha estudiosos que afirmen que l’església es construí aprofitant parts de l’antic castell de Preixana.
Està situada als afores, a 1 km del poble, dalt d’un turó, envoltada per un magnífic parc públic.
Antigament l’ermita estava situada en un altre lloc, prop del Mas de l’Estadella. La llegenda diu que un pastor va trobar la imatge de la Verge mentre pasturava el seu ramat i no va poder emportar-se la figura d’allà. Com que la gent del poble tampoc va poder fer-ho, van decidir construir una ermita perquè la verge volia quedar-se en aquell racó.
Preixana s’hi aplegava en una tradició secular amb Tàrrega i Vilagrassa. La festa es féu fins al 1906, tot i el mal estat de l’església. L’any 1940 Preixana va demanar endur-se la imatge i aixecar una nova ermita al tossal de la vila.
La festa se celebra el dimarts de Pasqua, amb cant dels goigs i esmorzar de germanor. El Dilluns de Pasqua, des de 1970, s’hi celebra un aplec sardanista i els pobles de la vora s’hi troben per menjar la tradicional Mona de Pasqua.
El parc està equipat amb taules i cadires de pedra, focs per a fer-hi carn a la brasa, aigua i serveis. També hi ha una pista per realitzar-hi activitats culturals i esportives. Hi ha un gran aparcament i àmplies zones per a passejar.
L’any 1959 es plantaren els primers arbres i l’any 1962 es constituí el Patronat de la Nostra Senyora de Montalbà. Aquesta institució promouria l’embelliment del pla de l’ermita i l’entorn.
Preixana s’enorgulleix del parc de la Mare de Déu de Montalbà, crescut i millorat amb l’esforç de tot el poble, que a l’ombra dels seus pins troba acolliment al seu esbarjo.
La capella va tenir un paper important en la història del poble. La seva existència és anterior al s.XV, i va ser reconstruïda al l s.XVI.
A les dovelles de la portada hi ha gravats simbòlics. Un magnífic retaule procedent d’aquesta capella es troba al Museu Diocesà de Vic.
Fou declarat Bé Cultural d´Interés Nacional (Incoat-BCIN) l´any 1980.
Actualment està adaptada com a casal cultural.
Antiga capella situada als afores del poble, en direcció a Bellpuig.
Construïda al s.XVII igual que l’antiga casa Roca, propietat de la família Bas.
A la llinda de la porta de la façana hi ha una inscripció que diu que hi va ser acollida una persona morta de la pesta.
A l’interior s’hi troba la imatge barroca de la Mare de Déu que sosté l’infant al braç. Està restaurada i s’hi celebra algun culte religiós.
Ajuntament de Preixana
Pl. Catalunya, 7 – 25263 Preixana
Tel. 973 320 404
ajuntament@preixana.cat ,
www.preixana.cat