Vilagrassa
Habitants: 624
Vilagrassa es troba al bell mig de la comarca de l’Urgell, a la vall del riu d’Ondara i a 355 m d’altitud.
El poble està situat al bell mig de la comarca de l’Urgell, a la vall del riu d’Ondara, poc després de la seva confluència amb l’afluent Cercavins. Aquesta població limita amb els termes de Tàrrega, Anglesola, Verdú, Preixana i Bellpuig. Antigament el Mas de l’Estadella, Montperler i Montalbà pertanyien al terme de Vilagrassa, avui pràcticament només en queda el nom perquè estan desapareguts.
Des de l’època romana sempre ha estat situada prop d’importants vies de comunicació i xarxes de carreteres com la carretera comarcal C-53 fins a Balaguer i enmig de la A 2 Barcelona –Lleida – Madrid. Primer la població va créixer al voltant de l’església, després ha anat creixent seguint les vies de comunicació per carretera.
L’agricultura és la seva principal base econòmica, a la zona de secà s’hi produeix cereals i ametllers, a la zona de regadiu, gràcies al canal d’Urgell, s’hi fan arbres fruiters, hortalisses i altres cultius com el blat i l’alfals. Es complementa l’activitat amb granges de bestiar.
Vilagrassa compta també amb la infraestructura necessària i una immillorable situació per la ubicació de noves d’empreses.
Des de l’època romana sempre ha estat situada prop d’importants vies de comunicació i xarxes de carreteres com la carretera comarcal C-53 fins a Balaguer i enmig de la A 2 Barcelona –Lleida – Madrid. Primer la població va créixer al voltant de l’església, després ha anat creixent seguint les vies de comunicació per carretera.
L’agricultura és la seva principal base econòmica, a la zona de secà s’hi produeix cereals i ametllers, a la zona de regadiu, gràcies al canal d’Urgell, s’hi fan arbres fruiters, hortalisses i altres cultius com el blat i l’alfals. Es complementa l’activitat amb granges de bestiar.
Vilagrassa compta també amb la infraestructura necessària i una immillorable situació per la ubicació de noves d’empreses.
HISTÒRIAL’origen de Vilagrassa es pot situar, probablement, en una vila romana del Baix Imperi: els carreus de pedra fets servir per aixecar el campanar i uns fragments de mosaic ( s.IV o V) avui al Museu Arqueològic de Barcelona, són les restes que donen testimoni d’aquest primitiu nucli de poblament.
L’any 1059 el poble era una vila closa. Posteriorment, l’any 1185 Alfons I el Cast li concedí la carta de població, segons el criteri d’enfortir les viles situades al camí reial del Principat d’Aragó.
Més tard, l’any 1264 Jaume I concedí a Vilagrassa el privilegi de tenir una escrivania. El 1281 Pere II confirmava la creació d’una fira anual i el permís per fer mercat setmanal a partir del 1328.
La senyoria de Vilagrassa anà passant d’unes mans a altres, sempre sota el domini reial, i els monarques intervenien a favor seu en els plets i disputes locals i veïnals.
Quan Pere III, el 1357 dóna la vila al futur rei de Castella, Enric de Trastàmara, Vilagrassa reivindica el manteniment dels Usatges i Costums catalans. A la fi de l’Antic Règim, la vila pertanyia a la marquesa de Cerdanyola i Comtessa de Revilla.
L’origen de l’actual estructura urbana era una vila closa emmurallada. Les façanes de les cases principals, amb portes adovellades i finestrals del gòtic tardà o d’influència renaixentista, de pedra vista ( Cal Botes, Cal Giró ), els portals i places inviten al visitant a passejar pels racons del poble.
L’any 1059 el poble era una vila closa. Posteriorment, l’any 1185 Alfons I el Cast li concedí la carta de població, segons el criteri d’enfortir les viles situades al camí reial del Principat d’Aragó.
Més tard, l’any 1264 Jaume I concedí a Vilagrassa el privilegi de tenir una escrivania. El 1281 Pere II confirmava la creació d’una fira anual i el permís per fer mercat setmanal a partir del 1328.
La senyoria de Vilagrassa anà passant d’unes mans a altres, sempre sota el domini reial, i els monarques intervenien a favor seu en els plets i disputes locals i veïnals.
Quan Pere III, el 1357 dóna la vila al futur rei de Castella, Enric de Trastàmara, Vilagrassa reivindica el manteniment dels Usatges i Costums catalans. A la fi de l’Antic Règim, la vila pertanyia a la marquesa de Cerdanyola i Comtessa de Revilla.
L’origen de l’actual estructura urbana era una vila closa emmurallada. Les façanes de les cases principals, amb portes adovellades i finestrals del gòtic tardà o d’influència renaixentista, de pedra vista ( Cal Botes, Cal Giró ), els portals i places inviten al visitant a passejar pels racons del poble.
L’església de Santa Maria, d’origen romànic és l’edifici que dóna més personalitat al poble.
La portada, de la segona meitat del s.XIII té el mateix esquema estructural i els elements decoratius que la de Verdú i la d’Agramunt, corresponents a l’anomenada Escola Lleidatana. De l’església d’època medieval només en resta la portalada romànica. Aquest edifici ja existia en època visigòtica, més tard es va anar reformant i barrejant amb els diferents estils.
L’església és d’una sola nau amb capelles laterals. La portalada d’accés lateral és d’estil romànic. La decoració dels arcs concèntrics, gradualment rebaixats, alterna les puntes , bandes en ziga-zaga, en hèlix… Els àbacs dels capitells originen un fris continu decorat amb una complicada feina d’entrellaçar la cinta amb perles. La figura humana, tractada de manera primitiva, és present en les escenes bíbliques de l’arc d’entrada a l’església.
El campanar de planta quadrada és de transició del romànic al gòtic, ofereix una perspectiva particular per la seva manifesta inclinació. Alguna vegada l’han anomenat “ la Torre de Pisa de l’Urgell “.
L’any 2015 fou declarada Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) integrada dins el conjunt artístic.
A l’antic camí de Lleida, hi trobem aquesta capella d’estil gòtic tardà, que fou construïda entre els segles XIV i XVI. Fou fundada l’any 1576 per Jaume Boleda, prevere i semi-rector de la vila. L’edifici consta d’una portalada interna amb l’escut dels Boleda, ple de bolets, al marc de la porta. És una capella d’una sola nau, la façana interior és d’estil renaixentista.
S’hi venera la imatge gòtica de la Verge del Roser que es va trobar enterrada sota el paviment de l’església parroquial.
Situada davant de la capella del Roser.
En el carrer major hi ha cases pairals catalanes, com per exemple Cal Botes, que data del segle XVI. Consta de 3 plantes amb una porta d’accés dovellada amb arc de mig punt . Aquesta tipologia fou molt comuna en l’arquitectura civil gòtica com renaixentista. Són interessants els cantons que hi ha al llarg del carrer.
Ajuntament de Vilagrassa i Oficina de turisme municipal
C. de Tàrrega, 12 – 25330 Vilagrassa
Tel. 973 311 162
ajuntament@vilagrassa.cat
www.vilagrassa.cat